El seu castell

Va dir “el meu castell”, quan li vaig preguntar per aquestes paraules. To va dir “és una muralla, no un castell”. A Sa realment no li importava si era una muralla o un castell, fins i tot quan To li havia explicat que la gent es picaria molt si les escoltaven anomenar “castell” a la seva muralla.

Va dir “el meu castell” i el “meu” era el que realment importava a Sa. Quan li va preguntar per ell, To va dir “el castell”, “que això era el que havia dit”, com amagant la mà després de descobrir la paraula que havia llançat, sense adonar-se que Sa l’havia atrapada a l’aire amb una mà imaginària per veure-la millor mentre caminaven per aquell castell invisible que acabava de construir-se amb les seves paraules.

En el relat, Sa s’imaginava com una nena, caminant amb To quan ella li assenyalava un lloc on solia jugar. Les dues visitaven invisibles un món que es reproduïa davant dels seus ulls amb cada paraula de To. De sobte, no eren nenes, sinó pirates irrompent fins a arribar a un canó naval que apuntava a l’etern horitzó marí. To s’asseia al canó i era una nena que creixia amb els anys en successives fotos familiars. Sa l’escoltava atenta, fins que To dictava els següents destins, el far que cuidava en no dir “el meu far”, encara que Sa ja notava com n’era de seu; esglaons de pedra que solcaven arbres i roques a dalt i dins de les muralles, passatges i carrerons, petits orificis on una disparava paraules i l’altra les mirava solcar el cel fins a impactar amb el mar, una capella en ruïnes que emetia murmuris entre l’antic i el present més pròxim; masmorres amb portes atrancades on elles visitaven antics fantasmes que les miraven des de l’altre costat i que reconeixien To en un dels seus molts retorns per aquelles rutes. De sobte, es veien passejant pels carrers i els records de To, Sa ja no sabia quina forma prenien els seus cossos per adaptar-se a les històries que To contava. I de sobte tenien banderes a les mans i eren criatures amb els cabells salats, després eren elles mateixes, descalces escoltant l’eco preguntant “Són tots?” tres vegades, abans que éssers invisibles les traspassessin per complir la seva processó amb desitjos al seu interior. Giraven per algun carreró i el relat les pujava sobre algun ampit d’una finestra o al sostre d’algun bar, entre sardanes, To dansant sobre les taules de la Lluna i a la ruta final que les portava a la platja.

Sa havia escoltat les paraules “el meu castell” i ressonaven en cada paraula de To, mentre s’allunyaven d’aquell lloc per visitar més destins. Sa només pensava que les paraules eren les correctes i somreia per dins, deixant enrere l’eco de les campanes que havien començat a sonar, com acomiadant-les des de les muralles d’aquell castell invisible que s’amagava darrere de les muralles. Des d’aquell món distant que també havia estat seu per uns moments, gràcies als records de To.

Di López Koehnke